Com pot ser que en un país demòcrata com Espanya encara es puguin trobar inscripcions falangistes en innombrables carrers i cases? Com és possible que només faci uns mesos que hagi començat el debat sobre la retirada de l’ estàtua de Franco a l’Acadèmia militar de Saragossa amb la simbologia que això implica? Què justifica que Francisco Franco Bahamonde i que el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, estiguin enterrats amb tots els honors en un espai públic com és la monumental piràmide mortuòria del Valle de los Caídos , construïda durant la postguerra per milers de presos republicans? Seria això viable en països com Alemanya o Itàlia? Com pot ser que 70 anys després de l’inici de la guerra civil hi hagi encara 30.000 desapareguts i que de tant en tant es trobin fosses comunes a qualsevol racó de la Península? Per què després de gairebé 30 anys de democràcia encara no s’han reparat els greuges de les víctimes de la repressió ?

La resposta a tantes preguntes la podem trobar en el pacte de silenci o d’oblit selectiu del passat a què van arribar les forces polítiques espanyoles amb la intenció d’afavorir el delicat procés de transició a la democràcia. Una mostra d’aquest pensament la va exposar l’europarlamentari conservador espanyol Jaime Mayor Oreja en una de les darreres sessions del Parlament Europeu de principis de juliol del 2006. L’exministre d’Interior espanyol no només no va condemnar la dictadura sinó que va assenyalar la necessitat de no entrar “en una segona transició” i de mantenir l’esperit de “concòrdia de la Constitució”. En la mateixa sessió, el president socialista del Parlament, Josep Borrell, va condemnar sense embuts el franquisme i va recalcar la necessitat de “no discriminar en la memòria ” aquelles parts incòmodes així com de “no tancar-se en les mentides que consolen i afrontar les veritats que enllumenen”.

Passar pàgina no és sinònim d’oblidar

Tot i que alguns no ho vulguin admetre, el temps ha passat. El temor de la societat espanyola de la transició a un retrocés autoritari és actualment inexistent. Els protagonistes de la transició o bé estan jubilats o bé es troben en el camí descendent de la política. Per no parlar dels protagonistes de la guerra civil espanyola, la majoria dels quals són al cementiri. Evitar passar comptes amb l’argument de la salvaguarda de la concòrdia democràtica podia haver servit l’any 1977. Trenta anys després, però, aquest argument no només està totalment caducat sinó que, a més, dóna ales a les nombroses teories de la conspiració, del negacionisme o de defensa del franquisme. Recordem les paraules més pròpies de la dècada dels anys 1930, de l’eurodiputat polonès Maciej Gyertich, que en la mateixa sessió va lloar la figura de Franco a la cambra europea i va justificar el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 com una reacció a un “govern comunista”.

De les paraules als fets

Ara o mai. Aquest és el moment de recordar el passat de la guerra civil, de condemnar sense maniobres evasives els més de 40 anys de dictadura franquista i de reparar el mal psicològic de les víctimes de la repressió . La declaració del 2006 com a any de la Memòria Històrica sembla un bon primer pas en aquesta direcció. Ara bé, els actes simbòlics no són suficients. Abans d’acabar l’any, el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, l’avi del qual va ser executat per les tropes franquistes el 1936, hauria d’aprovar una llei definitiva de recuperació de la memòria històrica que fes front als problemes de desmemòria selectiva que arrossega la democràcia espanyola des de la transició.

La condemna dels criminals de guerra d’ambdós bàndols i dels elements repressors de la dictadura ja no és possible, a diferència del que va passar a Alemanya després de la Segona Guerra mundial i més recentment en el procés de lustració de la Polònia postcomunista. A Espanya, els esforços en la redacció de la nova llei s’han de centrar en aquells aspectes que dignifiquen a les víctimes com la localització i la identificació de les desenes de milers de desapareguts o el pagament d’indemnitzacions a aquelles víctimes de la repressió franquista que encara viuen. A la vegada, s’ha de potenciar la creació d’un centre de comprensió i interpretació de la guerra civil que sigui capaç de donar respostes objectives davant de qualsevol dubte històric.

En definitiva, la dignitat i la veritat són els únics elements que poden donar per tancada una època turbulenta, però cada vegada més llunyana de la nostra història i de cicatritzar per sempre les ferides latents de la societat espanyola.