Només calen cinc minuts amb Sihem Bensedrine per percebre la força del compromís que empeny a actuar aquesta dona d’aspecte fràgil. Arriba tard a l’entrevista, i es disculpa mentre encara recupera l’alè. Just en el moment en què ens disposem a començar la conversa, sona el telèfon. L’Organització per un Intercanvi Internacional per a la Llibertat d’Expressió ( IFEX ), del butlletí setmanal de la qual és coeditora Bensedrine, sol·licita una conferència telefònica. Discuteix breument amb els seus companys les línies de redacció, tot seguit s’acomiada precipitadament i finalment es deixa caure amb un sospir en una butaca.

Lluita contra l’opressió

Malgrat tenir 56 anys, Bensedrine té un aspecte jove. Els ulls li brillen plens de vida. S’ha recollit els rissos castanys en una trena curta. Ja fa quatre anys que aquesta tunisiana viu exiliada a Hamburg. Té un pis en una casa antiga del barri alternatiu i multicultural “Schanzenviertel”, on viu amb la seva família. La seva filla va a l’escola a Hamburg, el seu fill estudia a França.

Ahir al vespre va tornar de Casablanca. Demà al matí vola a Lagos, la capital comercial de Nigèria, on participarà en una conferència de la Xarxa d’Organitzacions Africanes per la Llibertat d’Expressió ( NAFEO ). Per això, avui al matí ha hagut d’anar a Berlín a fer-se el visat per poder entrar a Nigèria.

“No sóc de naturalesa submissa”, comenta Bensedrine tot parlant de la seva vida. Amb un cop d’Estat, l’any 1987 Zine El Abidine Ben Ali va accedir al poder a Tunísia. Va eliminar la llibertat d’expressió a principis dels anys 90 i, a la vegada, va iniciar una lluita contra els fonamentalistes islàmics del país.

“Moltes persones van ser torturades fins a la mort”, explica Sihem Bensedrine. Ella va treure a la llum aquests crims i va parlar amb els familiars de les víctimes. Però el seu compromís venia de lluny. Abans de l’arribada de Ben Ali, ja s’havia implicat en la justícia social i era membre directiva de la Lliga Tunisiana de Drets Humans. Quan, als anys 80, va establir-se per primera vegada la llibertat de premsa, es va fer periodista. “Va ser un repte molt excitant haver de trencar el monopoli de la premsa oficial estatal”, diu.

Vigilada, detinguda, torturada

Però, el seu compromís amb la realitat era perillós per Ben Ali, que va ordenar represàlies contra l’activista i la seva família. La policia secreta va vigilar la família durant anys. Van requisar durant sis anys el passaport de Sihem Bensedrine, el seu marit va ser condemnat a arrest domiciliari i va perdre, d’aquesta manera, la granja familiar, el seu mitjà de subsistència. Van penjar el gos de la filla. Sihem Bensedrine va ser difamada públicament i apallissada al carrer múltiples vegades. L’any 2000, a la presó, li van trencar les costelles i li van malmetre la columna vertebral i un ull. Un any més tard, va ser detinguda de nou.

L’any 2002, la Fundació Hamburg pels Perseguits Polítics va convidar Sihem Bensedrine a passar un any al costat de l’Elba. En veure que la situació a Tunísia no millorava per la periodista, patrocinadors privats van allargar-li la beca fins al 2005. Aquell any també va ser guardonada amb el premi de l’associació internacional d’escriptors (PEN) d’Alemanya.

A Sihem Bensedrine li agrada Alemanya. Mentre no hi hagi un canvi de govern al seu país, li agradaria quedar-s’hi. La tunisiana aprecia els alemanys i el seu estil de vida. Diu rient que li agrada que els peatons no passin quan el semàfor és vermell. “Aquí tothom respecta les normes. Al meu país, no hi ha lleis que valguin igual per tothom i a les quals pugui recórrer qualsevol persona.”

No sap què passarà amb ella i la seva família l’any que ve. “La meva filla vol saber si podrà acabar el batxillerat aquí. Jo no puc planificar el nostre futur personal.” Durant un breu instant, aquesta lluitadora sembla esgotada. “M’agradaria tornar a Tunísia i fer-hi una vida normal i corrent.”

La responsabilitat d’Europa

Durant l’exili, Sihem Bensedrine i el seu marit, Omar Mestiri, han escrit un llibre (L’Europe et ses despotes modernes), a través del qual critiquen el suport de la UE als règims autoritaris de l’Àfrica del Nord. “Si els caps d’Estat democràtics europeus toleren els dictadors africans, no s’han d’estranyar que les persones que viuen en aquests Estats intentin fugir cap a Europa.”

Bensedrine lamenta que la major part de la població d’Àfrica no tingui accés als recursos del seu propi país. “Emigrem perquè no tenim cap futur al nostre país. I Europa té una part de la responsabilitat que aquesta situació perduri.”