Cap de redacció adjunt del diari Figaro, cronista a l’emissora de ràdio France Inter i presentador de televisió, Stéphane Bern, de 43 anys, es defineix com un “reporter Tintín a la cort dels reis”.

Per què els monarques han deixat de ser tan ridículs?

Bàsicament els països d’Europa que han conservat una monarquia s’hi interessen cada vegada més, perquè aquestes monarquies, amb el pas del temps, han sabut evolucionar molt més que les altres institucions polítiques, com el Senat, que s’ha quedat estancat. A més, les Corts han rejovenit i renovat la seva sang amb la democratització de les noves generacions, gràcies als casaments dels hereus amb les “pastoretes reials”. Aquesta és una manera de reactivar el mite de la pastoreta que es converteix en princesa; un conte de fades ben real. Cal dir també que els costums han evolucionat. Ho podem veure en països com Noruega, on Mette-Marit, una mare soltera, s’ha casat amb el príncep Haakon, futur rei d’aquest país. Això és més eficaç que totes les lleis que es poden votar per a la igualtat entre homes i dones.

Aquests matrimonis podrien afavorir la fi de les monarquies i fer-les caure del seu pedestal?

Ja fa 1.000 anys que es prediu la fi de les monarquies! En tenim una visió deformada i ridícula. Només cauen quan donen l’esquena al poble i a les grans aspiracions del país.

Aquesta evolució dels costums és la mateixa a la Gran Bretanya, on Camilla Parker-Bowles, encara que divorciada, finalment s’ha casat amb qui ha estat el seu amant durant 34 anys?

Aquestes evolucions encara es manifesten més a la Gran Bretanya. La monarquia fa molt més cas de l’evolució de les mentalitats que no pas el cap del govern, Tony Blair. La reina, per exemple, ha decidit rebaixar el seu pressupost, es retira de Kensigton Palace i el transforma en museu, paga els seus impostos com tothom, i fins i tot, ha reduït la “Queen Flot”, la flota d’avions que té a la seva disposició, mentre que els ministres del govern els fan servir com si fossin taxis! La monarquia s’ha tornat més humil i modesta, mentre que diversos llibres denuncien el ritme de vida de la família Blair i les seves bogeries de luxe. Així doncs, els monarques fan més cas a la gent que no pas els polítics.

Això vol dir que els europeus es tornen monàrquics?

No, hi ha dos sentiments diferents. Quan ens referim a la reialesa, ens trobem amb els fantasmes dins de la irracionalitat i els pensaments de l’imaginari col•lectiu. A Bèlgica, una part dels adversaris del rei el critiquen perquè el monarca és l’únic mur de la Bèlgica unificada. Els separatistes flamencs volen la fi de Bèlgica. Això demostra com n’és d’important la monarquia. No podem dir contínuament que la família reial no serveix per a res i alhora atacar-la! Ídem pels espanyols, que més que monàrquics, són “juancarlistes”. Durant la visita del rei d’Espanya a França, ens hem pogut adonar de la seva popularitat. Quin polític al món pot avui en dia estar orgullós d’una popularitat com aquesta després de trenta anys de regnat? Pel que fa als francesos, els ve de gust un príncep, però a l’estranger.

Què penseu del compromís humanitari de prínceps i princeses?

És essencial! És l’única cosa que realment justifica la monarquia, a part, és clar, de la seva funció política. Fixeu-vos en la reina Sofia, que ha estat a l’Aràbia Saudita i a l’Àfrica amb els nens malalts. Sempre està al costat dels que pateixen. Sílvia de Suècia, sempre compromesa amb els drets dels infants, dóna suport a l’aprovació a l’ONU d’una carta dels drets dels infants. Les princeses passen bona part del seu temps als hospicis, hospitals, guarderies i llars d’avis. Així que, sempre estan a primera línia per ser conscients de la misèria de la gent i, sobretot, entendre el que necessiten. En canvi, els polítics, no van a veure la gent a no ser que els demanin un favor a canvi, que els votin.

I finalment, tenim el príncep Carles d’Anglaterra. És increïble el que arriba a fer per a la reinserció de joves en atur gràcies a “ Prince’s Trust ”, [una fundació benèfica].