Si existeix un esdeveniment polític amb un poder d’atracció mediàtica que superi l’interès que desperta l’última conquesta de Tom Cruise, aquest és, sens dubte, la cimera anual del G-8. Al més alt nivell, sovint sense corbata i amb els peus sobre la taula, es reuneixen els vuit caps d’Estat i de govern més poderosos del planeta, una espècie de directori mundial a l’ombra que, entre foto i foto, orquestra les directrius de la política global.

Blair ho intenta

L’aposta del tàndem Blair-Brown per convertir la cimera de Gleneagles en l’aparador d’un renovat lideratge britànic en la lluita contra la pobresa crònica del continent africà i els riscs del canvi climàtic, ha fet que el recent reelegit executiu de Londres es jugui totes les cartes. Pot ser l’ocasió d’or perquè el Regne Unit jugui el paper de pont privilegiat entre Brussel•les i Washington que sempre ha volgut tenir, fent, així, de nexe entre l’autoritat moral i el model global definit per uns, i la capacitat executora i l’incontestable potencial dels altres. La doble presidència del G-8 i de la UE és una oportunitat històrica. Malgrat tot, cal preguntar-se fins a quin punt els vèrtexs del triangle que Blair i Brown pretenen tancar són els més apropiats. D’una banda, sobren els comentaris sobre la idoneïtat com a aliada en el pla internacional de l’actual administració nord-americana. D’altra banda, sorgeixen dubtes sobre la capacitat de lideratge moral d’una Europa en plena crisi, sobre el seu model polític, sobre les seves ampliacions potencials i sobre les diferències respecte les finances comunitàries.

Sense fer-se il•lusions

L’activitat diplomàtica desplegada per Blair en les darreres setmanes ha arrencat importants concessions que potser permetran salvar la cara de la cimera. Ben diferent és la naturalesa del que es va aconseguir a Gleneagles i els avenços pràctics que s’han de produir, encara que sigui cert que finalment s’hagi aconseguit desbancar el terrorisme i Iraq de la primera línia de prioritats de l’agenda política internacional. La proposta britànica de condonar els 80.000 milions de deute africà i doblar l’ajuda financera a aquest continent a canvi de reformes estructurals en matèria de corrupció i drets humans s’ha vist descafeïnada. El G-8, amb els Estats Units al capdavant, només accedeix a eliminar el deute de 18 països amb les Institucions Financeres Internacionals, però no amb creditors privats. A més, la Casa Blanca rebutja injectar més ajuda als països més pobres, i marca grans diferències sobre les modalitats de condonació. I tot això per no parlar de la negativa d’abordar el veritable problema de rerefons: el final del vergonyós proteccionisme sobre els mercats agrícoles occidentals. La qüestió mediambiental tampoc no se n’escapa, ja que no s’aconsegueixen assolir acords formals més enllà de les tradicionals declaracions de bones intencions. Sens dubte, avenços insuficients per apropar-nos als objectius del mil•lenni o frenar el deteriorament mediambiental del planeta.