A la vora d’una autovia propera a Barcelona, al Bois de Boulogne parisenc, a la Casa de Campo madrilenya, o als carrerons al voltant de la Kurfürstenstraße berlinesa es repeteix una escena similar dia rera dia: una camioneta “descarrega” una mitja dotzena de joves estrangeres sovint menors, vestides amb suggerents i provocatius vestits. La seva missió: satisfer el màxim de clients en el mínim temps, obtenir-ne el màxim benefici i, sobretot, sobreviure a les circumstàncies de la nit. No són les úniques. D’altres, realitzen la mateixa feina en ambients més selectes i luxosos amb formes més subtils. Moltes comparteixen, però, el fet de ser obligades a prostituir-se. Són les víctimes de l’explotació sexual i del tràfic d’éssers humans.

Un orígen pobre i desestructurat

En els últims anys, aquest fenomen ha viscut un gran augment en les grans ciutats europees. En concret, segons l’Europol, destaquen els nombrosos col·lectius de prostitutes procedents de l’Europa Oriental, de Nigèria o de l’Amèrica llatina. Però qui són i com arriben a occident? Amb un nivell cultural baix i procedents de families desestructurades i pobres, han estat “reclutades” als seus països d’origen amb la promesa d’un treball i d’un futur millor al paradís dels països occidentals. Quan hi arriben, però, es troben amb una situació completament diferent. Amb amenaces d’agressions, de retenir-los el passaport, de denúncia a la policia, els proxenetes es garanteixen la “fidelitat” d’aquestes noies. No seran lliures fins que paguin el passatge i el passaport fals que els ha permès l’entrada a l’espai comunitari. Entre 7.000 i 45.000 dòlars és el preu de la seva llibertat, una condició que pagaran amb sang i suor, segons recull l’informe L’esclavage sexuel: un défi à l’Europe elaborat per la fundació francesa Scelles.

No hi ha dades “exactes” sobre la quantitat de dones en aquesta situació, com reconeix el recent document de treball publicat per la Comissió de drets de la dona i per a la igualtat de gènere del Parlament Europeu. Només existeixen xifres lleugerament aproximatives. L’Organització internacional per la migració afirmava el 1998 que cada any entraven al territori comunitari 300.000 dones de manera il·legal. Mentrestant, la Comissió Europea les quantificava en 120.000 per any el 2001 i el Consell d’Europa les situa en una forquilla que va de les 120.000 a les 500.000.

L’alta rendibilitat del “negoci” -un proxeneta pot guanyar 110.000 euros per noia a l’any segons Interpol- ha permès la proliferació de nombroses xarxes criminals centrades específicament en el tràfic i en l’explotació sexual. Aquestes organitzacions transnacionals tenen bases en els països d’orígen de la “matèria prima” (especialment la Federació Russa, Ucraïna, Nigèria, Albània o Moldàvia) però també en els països de consum (Bèlgica, Grècia, els Països Baixos, etc.). En els primers, les màfies gaudeixen de les infraestructures de reclutament i de seguretat necessàries per a preparar el transport il·legal a occident. En els segons, en canvi, s’estableixen xarxes tradicionals de proxenetisme i de control de l’explotació sexual de les dones.

Limitacions estatals davant la globalització del crim

La reacció policial i judicial al tràfic globalitzat de dones s’ha demostrat limitada. Tot i la creixent cooperació en matèria policial de diferents països en aquesta temàtica, es pot dir que les policies nacionals només han descobert la punta de l’iceberg. La diversitat de tractaments que reben la prostitució i l’explotació sexual dins dels diferents sistemes judicials dificulta encara més l’actuació comuna. De fet, a Europa conviuen tres perspectives completament oposades sobre com fer-ho. Mentre uns països com França o el Regne Unit defensen l’abolició de la prostitució com una via per acabar amb l’esclavatge de l’explotació sexual considerant sempre la dona com una víctima. D’altres, com Alemanya o els Països Baixos, tenen fortament regulat el seu exercici amb la voluntat d’eliminar les tèrboles xarxes de tràfic de dones. Una tercera opció és la prohibició total de la prostitució, amb la persecució penal dels tres vèrtex del triangle –proxeneta, prostituta i client-. Exemples d’aquesta via són Croàcia, candidata a entrar a la UE, i Romania, que ho farà el 2007.

Al seu torn, l’actuació de la Unió Europea en aquesta temàtica també està molt limitada, ja que la matèria penal continua sent competència supranacional. Tot i això, s’han adoptat diferents mesures com l’aprovació de la Decisió Marc del 2002 relativa a la lluita contra el tràfic d’éssers humans, la instauració de programes d’actuació com el Programa Daphne II o la Directiva 2004/81/CE del Consell de de Ministres “relativa a l’expedició d’un permís de residència a ciutadans de tercers països que siguin víctimes del tràfic d’éssers humans” que vulguin cooperar amb les autoritats corresponents.

Quin ha de ser el futur de la lluita contra l’explotació sexual? Vàries són les possibilitats. Enfortir la cooperació entre els sistemes judicials i policials dels estats occidentals i orientals, com ja es duu a terme entre Suècia i Estònia, elaborar campanyes d’informació a nivell continental, amb especial èmfasi en els països d’orígen de les noies, o a la llarga aconseguir acabar amb la principal causa que facilita l’explotació sexual: la pobresa. Homogeneitzar les diferents legislacions sobre prostitució també seria una bona manera de fer-ho. Ara bé, amb quina direcció, això ja és un altre debat.