Vista des de fa molt com l’epitema de la tolerància europea, recentment Holanda ha aparegut a les notícies referents als problemes que sorgeixen degut a les tensions racials. Després de l’assassinat del polític antiimmigració Pim Fortuyn l’any 2002, la situació encara s’ha deteriorat més, portant el director holandès Theo van Gogh a rodar una pel•lícula sobre la seva mort. Però com el curt Submissió de van Gogh no es va arribar a acabar mai, rodada en col•laboració amb el polític i refugiat somali Ayaan Hirsi Ali i criticant l’actitud tradicional islàmica vers les dones, va donar com a resultat el seu propi assassinat. Malgrat tot, això no ha aconseguit que altres directors holandesos renunciessin a entrar en l’arena de la política. Fa poc, Eddy Terstall, l’escriptor i director de la pel•lícula Simon, va proclamar en una entrevista amb un diari de tirada nacional que deixaria el negoci cinematogràfic per a convertir-se en un home d’estat. Què ha passat amb els nostres artistes no compromesos?

Compromès políticament

Segons Terstall, el món s’ha convertit en un lloc molt difícil per a viure-hi. Res ha tornat a ser el mateix des dels atacs de l’onze de setembre i el típic valor holandès de tolerància ha sofert en el seu entorn. Però malgrat el seu malestar per aquests esdeveniments i les seves tendències polítiques, la pel•lícula desborda humor d’Amsterdam, cosa que significa que no es pren la vida gaire seriosament. Simon, que va guanyar quatre Golden Calf al Festival Cinematogràfic Holandès del 2004, incloent Millor Director per a Eddy Terstall, explica la història d’un dentista homosexual i la seva amistat amb un camell de haixix malalt terminal, Simon.

En aquesta commovedora pel•lícula, Terstall aconsegueix tractar temes difícils i polítics d’una manera humana. La qüestió del matrimoni homosexual, que és legal a Holanda des d’abril del 2001, es tracta a través de Camiel, el narrador i el personatge principal, qui es casa amb el seu xicot. La seva experiència reflecteix la vida diària de les parelles homosexuals a Holanda, que ara tenen més o menys els mateixos drets que les parelles heterosexuals, inclòs el dret d’adoptar nens. A Europa, Bèlgica és l’únic país que té uns drets comparables per les parelles del mateix sexe, malgrat que a Espanya, Zapatero està lluitant per a legalitzar el matrimoni homosexual enfrontant-se a una forta oposició per part de l’Església catòlica.

Drogues i mort

Les drogues també són un tema central de la pel•lícula. Simon porta una cafeteria, no el tipus de cafeteria on un va a beure cafè, sinó a fumar haixix i herba. Fa uns anys, Holanda va rebre pressions per part de tots els llocs d’Europa contra la seva política tolerant respecte a les drogues. Però ara cada cop més països segueixen l’exemple holandès. Per exemple, a molts països, com Catalunya a Espanya, la marihuana es pot prendre sota prescripció mèdica. La relació entre les drogues i la salut queda patent per la pròpia lluita d’en Simon contra el càncer i la seva decisió final de beneficiar-se de la llei, establerta l’any 2002, per la qual els doctors ja no poden ser processats per portar a terme l’eutanàsia. La por d’en Simon d’arribar a ser dement i minusvàlid fa que opti per una mort “digna”; així que marca un dia, s’acomiada de tota la seva família i amics i se’n va.

No tot és mort i desesperació

Tindreu la idea de què una pel•lícula que tracta d’aquests temes ha de ser depriment. Però malgrat que cauen llàgrimes, tant per part dels protagonistes com del públic, és una pel•lícula desenfadada. I aquesta és la seva força. La pel•lícula no està pensada per provocar o per debatre sobre aquestes qüestions; al contrari, Terstall les presenta com una part inevitable de la vida. En realitat, Simon tracta de l’amistat; no d’homosexuals, drogues o eutanàsia. Malgrat tot, suposa una amenaça per a la legalitat d’aquestes lleis holandeses lliberals que és el que fa que un home de bona vida com Terstall vulgui convertir-se en polític.