El festival de futbol que s’ha celebrat les darreres setmanes ha coincidit amb un període d’activitat política intensa a la UE. Però, quina és la relació entre el futbol internacional i la política? Potser el patriotisme i l’oneig de banderes atiaran sentiments nacionalistes i antieuropeus més amenaçadors?

Els campionats europeus es remunten al 1960 i a l’Eurocopa de Nacions d’Henri Delauney. Fou un començament advers pel torneig, ja que llavors només hi van participar quatre equips i molts dels països futbolísticament importants, com ara Alemanya Occidental, van declinar la invitació. El torneig del 1960 també va estar subjecte a una frustració política quan el general Franco va retirar l’equip espanyol just abans del partit de semifinals contra la URSS. Però aquest no va ser el primer cop que la política es va entremetre al món del futbol. De fet, la història d’aquest esport sofreix alts i baixos amb incidents com els següents:

Futbol feixista

El cop que el futbol va tenir un ús més explícit i a major escala va ser quan els dictadors feixistes de la dècada de 1930 el van utilitzar com a eina de propaganda en veure en l’esport i, en concret en el futbol, un mitjà amb capacitat d’enfortir el sentiment de supremacia i de dominació nacional. Mussolini es va aprofitar del futbol, en concret del fet que Itàlia fos l’amfitriona dels Mundials del 1934, per tal d’aconseguir un avantatge polític. Encara ara, quan es recorda aquest torneig, a Mussolini se l’acusa d’haver subornat l’àrbitre a la final contra Txecoslovàquia. La victòria aconseguida en aquests Mundials va fer créixer l’entusiasme nacional i, conseqüentment, va enfortir el poder del seu règim. De la mateixa manera, Hitler va veure el futbol com quelcom molt important per la percepció del seu règim i va utilitzar aquest esport en favor seu quan va enviar la selecció alemanya a Londres per jugar contra l’anglesa l’any 1938. Amb la manera cavallerosa en què van jugar, van guanyar-se molts amics al Regne Unit i, de manera indirecta, van ajudar a perllongar la política anglofrancesa d’apaivagament. Tot i que aquests són dos exemples molt coneguts, no són els únics, ja que el lligam entre el futbol i la política va començar fa molt i, des de Peron a Gadaffi, l’han explotat .

Actualment, fins i tot la política dominant aprofita qualsevol oportunitat per a intentar tenir alguna relació amb el futbol. Encara que el que va fer Blair quan va fer referència al peu dret de David Beckham o Chirac quan va decretar un dia festiu per reconèixer el triomf francès són actes més subtils que els anteriors, són un ingredient indispensable de la recepta de l’èxit polític. Una crítica freqüent dels líders actuals és que estan massa allunyats dels ciutadans, però l’esport, i el futbol en concret, els permet mostrar una afinitat amb la gent del poble.

L’augment dels euroescèptics

Potser aquesta mena de vincles entre les tendències polítiques dominants i els esports són oportunistes, però normalment sempre són inofensives. Malgrat això, el debat polític sobre el futur d’Europa abans i durant l’Eurocopa ha portat a alguns partits antieuropeus a aprofitar-se de l’entusiasme patriòtic que envolta el torneig amb una retòrica de nacionalisme més amenaçadora: han intentat explotar l’orgull que el poble sent per les seves seleccions com a símbol nacionalista amb respecte els assumptes europeus. Al Regne Unit, una nació inherentment euroescèptica, això s’ha vist amb un augment relativament meteòric del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP) i en menor mesura del Partit Nacional Britànic (BNP), partits que cerquen polítiques nacionalistes. Mentre alguns argumenten que el canvi polític cap a la dreta que s’ha produït a Europa és fruit d’assumptes globals com ara l’asil polític o la por al terrorisme derivat de l’11 de Setembre, és normal pensar que les faccions polítiques i la premsa antieuropea potser aprofiten l’orgull futbolístic de cada nació per despertar un sentiment més profund de nacionalisme i ambivalència cap a altres nacions europees. Els governs, conscients de l’opinió pública, potser són reticents a integrar-se més a Europa quan en tinguin l’oportunitat perquè saben quin és el sentiment nacional. Un fracàs seria un enorme contratemps en un moment en què Europa està intentant redefinir-se per al segle vint-i-un.

Un eufemisme per a Europa

Si haguéssim de recordar alguna discussió política derivada d’aquest campionat europeu, seria més aviat a favor d’Europa que en contra. De la mateixa manera que a la UE, l’Eurocopa va tenir uns inicis provisionals i ha crescut i s’ha desenvolupat fins a convertir-se en l’esdeveniment futbolístic que hem vist les darreres setmanes. Tots tenim el nostre equip preferit, encara que reconeixem els mèrits dels altres. Els diversos equips tenen estils diferents; tot i això, el torneig és una celebració d’una cultura comuna. Els anglesos tenen un entrenador suec, els grecs un d’alemany, i molts dels jugadors més cotitzats juguen fora del seu país.

L’Eurocopa 2004 és més que un simple torneig de futbol, és l’eufemisme en què Europa s’hauria de convertir.