Dissabte 27 de març al migdia. El barri Lafayette, al centre de la ciutat de Tunis, està sota el control de la policia. Desenes d’agents prohibeixen l’accés a la seu de la Ràdio i de la Televisió Tunisenca (RTT). Les instruccions són estrictes: impedir la concentració organitzada pel Comitè d’enllaç per una informació lliure, compost per representants de l’oposició democràtica i associacions, per a protestar contra la política oficial en matèria d’informació.

Tot i això, malgrat aquesta demostració de força de la policia, desenes de manifestants han aconseguit arribar fins al lloc de la concentració, desafiant els nombrosos policies apostats a uns quants metres de la RTT. Exploten les consignes a favor del respecte a la llibertat de premsa i que denuncien el feixisme. La policia hi intervé amb la violència habitual, intentant dispersar els militants. La concentració esdevé llavors una gran manifestació. Obliguen els ciutadans que s’hi acosten a recular per a impedir que se sumin a la manifestació. El missatge és clar.

La fi de la premsa

Des que els tunisencs veuen la televisió per satèl•lit, el seu despit augmenta davant d’una televisió nacional que continua venent mentides i amagant els veritables problemes que viuen els tunisencs, el poder adquisitiu dels quals es deteriora constantment i, el fet que cada cop tinguin menys drets. Els crits dels manifestants en favor d’uns mitjans de comunicació que desvetllin els seus problemes reals i, sobretot, respectin la seva intel•ligència, té cada cop més importància. En realitat, la situació de la premsa a Tunísia ha caigut en picat. Algú ha recordat, justament, que si a Algèria es mata els periodistes, a Tunísia, simplement, s’ha acabat amb la premsa. Aquí la premsa va lliurar la seva ànima després de la desaparició de títols com ara Le Phare, Le Maghreb, El Badil i Fajr, i de l’empresonament dels directors dels últims tres diaris. Alguns periodistes han acceptat acatar la nova ordre, mentre que d’altres han preferit anar-se a treballar als mitjans estrangers.

Davant d’aquesta situació dramàtica en què un poble està obligat a romandre en silenci, es comprenen millor les raons que animen a posar un morrió a la premsa. Una premsa lliure no pot informar sobre els nombrosos morts sota la tortura en els locals del Ministeri de l’Interior, les comissaries de policia i les presons? No informaria sobre les pesades condemnes dictades després dels processos inics contra militants compromesos amb les seves opinions? No evocaria el problema de la corrupció i el saqueig de les riqueses del país per la família reial i els seus servents pròxims?

Reescriptors dels telegrames del règim

L’assassinat de la premsa és una necessitat i una garantia de supervivència per a un règim polític dictatorial. El diari, la ràdio i les cadenes de televisió ja no són mitjans concebuts per a informar sobre allò que passa, sinó sobre allò que hauria de passar per a blanquejar un estat corrupte i un enemic de la societat civil. Un estat, els actes armats dels quals són l’emmordassament de les associacions i el control d’organitzacions com ara la Unió General de Treballadors Tunisencs (UGTT).

Els periodistes tunisencs que anhelaven regatejar aquesta situació es veuen reduïts al paper de re-escriptors dels telegrames de les agències de premsa. El perfil del periodista investigador, crític i creatiu ha desaparegut, deixant pas al periodista gelós i, de vegades, col•laborador del Ministeri de l’Interior. També s’entén que davant d’aquesta negativa d’informació, l’Associació Tunisenca de Directors de Diaris hagi estat exclosa de l’Organització Mundial de Diaris el maig de 1997. Fins i tot, la Federació Internacional de Periodistes va decidir a principis del passat mes de març excloure-la de les seves files després d’haver comprovat que aquesta organització incomplia el seu deure. Des de 1998, el Comitè Internacional de protecció de periodistes situa regularment a Ben Alí entre els deu primers caps d’estat més hostils a la llibertat de premsa. Al seu informe anual, “Periodistes sense fronteres” alinea a Tunísia a la zona negra, aquella en què la llibertat de premsa es respecta menys. D’aquesta manera, Tunísia està per darrera de països com ara Benín, Senegal i Costa de Marfil, entre d’altres.

No molesteu els interessos de les multinacionals

Malgrat aquesta situació, països com ara França, Bèlgica, Itàlia i Espanya continuen estimant que el balanç de Ben Alí en matèria de drets humans és positiu. Però, com podem explicar la postura dels caps d’estat que representen règims considerats democràtics si no és amb el fet que els interessos econòmics dels seus països estan millor servits per estats forts, capaços de garantir una millor explotació de les riqueses locals? Què seria dels interessos dels països rics si, en els estats dependents els sindicats fossin capaços de molestar els interessos de les multinacionals, si partits polítics independents poguessin qüestionar tractats injustos i si una premsa lliure estigués allà per a informar els pobles dels camins perillosos pels què se’ls condueix?

D’aquesta manera, la manifestació del 27 de març adquireix importància. Les autoritats han entès aquest significat. I com de costum, han respost amb força.